dilluns, 2 de desembre de 2013

Malala, una vocació per l'educació.

Compartim amb vosaltres un fragment del llibre "Jo sóc Malala", que ens pot ajudar a entendre d'on li
ve aquesta vocació per l'eduació a la Malala. Si sou lectors, val la pena llegir el llibre.


El meu pare treballava en una escola privada de renom. Cobrava 12 euros al mes. És un apassionat de l’educació, però se sentia frustrat perquè l’escola era molt estricta i molt poc imaginativa. Se suposava que ni els alumnes ni els professors no havien de tenir idees pròpies. El control dels propietaris era tan exigerat que fins i tot feien mala cara quan els mestres es feien amics. El pare anhelava la llibertat que obtindria si dirigís una escola pròpia.

I així va ser. Quan va anar a registrar l’escola que havia creat,el van passar al despatx de l’inspector,  que seia darrera de piles de carpetes, envoltat de sensefeina que no feien res.

Quan l’inspector va fer la primera visita a l’escola, va enviar el menú del que volia menjar. En arribar l’inspector el pare va grunyir:

-        Això és una escola, i no un restaurant.

Així que l’inspector va començar a fer-li preguntes i més preguntes. El pare es va regirar amb tota la força i li va dir:

-        Per què em fa tantes preguntes? Sóc davant d’un inspector d’educació, del comissari de policia o en un tribunal de justícia? Sóc un criminal, jo potser?

-         

Finalment va començar a funcionar l’escola, però la cosa anava malament. El col·legi perdia diners. El pare, fins i tot es va haver de vendre l’aliança. La mare es va enrabiar en saber que el pare ni tan sols havia obtingut un bon preu. Més endavant ens vàrem assabentar que, de fet,  la mare, ja havia dut la seva a taxar.

Quan ja semblava que la cosa no podia empitjorar, una riuada va devastar la comarca. Havia plogut tot el dia i a la tarda van anunciar l’evacuació. La mare va sortir del poble, però el pare no apareixia per enlloc. Un amic de la família va sortir a buscar-lo. De poc se l’en du l’aigua.

Quan finalment el van trobar, el pare va explicar que havia sentit una dona cridant que el seu marit no podia salvar la nevera de la casa tot sol, i l'havia ajudat.
La mare treia foc pels queixals.

-        Has anat a salvar la nevera d’aquesta dona però la teva casa no?

Quan l’aigua es va retirar varen treure tot el fang de l’escola, però deu dies més tard es va produir una segona inundació.

Començaven a tenir la sensació de que aquella escola estava maleïda, però el pare no pensava abandonar el seu somni tan fàcilment. 

El 12 de juliol de 1997 vaig néixer jo. Va ajudar la mare una veïna que ja havia fet de llevadora abans. El pare era a l’escola, i quan li va arribar la notícia va venir corrent. La mare patia per haver de dir-li que era pare d’una nena i no d’un nen, però ell afirma que va mirar-me als ulls i va quedar encisat

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada