dimecres, 13 de febrer de 2013

El mestre (per Miquel Estradé)

En Miquel Estradé, monjo de Montserrat, va ser un referent per a moltes persones. Alguns vàrem tenir la sort de conèixer-lo i sobretot de sentir-lo, mentre ens anàvem formant com a escolapis.
Us deixo un fragment d'un bonic text que va publicar, titulat "El mestre".

El mestre ha d'estimar la veritat i se li ha de notar.
El mestre ha de ser amablement exigent i ha de tenir la traça de fer veure l'exigència com a valoració.
El mestre ha de saber escoltar. Ha de saber despullar-se de la mania dels adults de resoldre problemes.
El mestre ha de saber que no hi ha gestos neutres davant els alumnes i que no hi ha paraules sense importància.
Un mestre ha de tenir ganes de viure i ha de demostrar que el pes de la vida no l'afeixuga fins a fer-li arrossegar els peus amb un gest cansat.
Un mestre no ha de fer por, perquè la por impedeix la confiança. I la por pot venir de moltes maneres. Fa por:

  • aquell qui judica,
  • aquell qui castiga sense raons,
  • el qui es mostra irònic,
  • aquell que fa quedar malament,
  • aquell que es riu dels altres,
  • aquell qui explica coses dels altres,
  • aquell qui ho sap tot,
  • aquell qui és perfecte,
  • aquell qui no falla mai en res,
  • aquell qui no comprèn les febleses dels altres,
  • aquell qui és massa ordenat
  • l'home que no dubta mai,
  • etc., etc.
El mestre no hauria de ser irritable, ans emotivament equilibrat.
Tot això es podria resumir de la manera següent: tota pedagogia porta al gran realisme de creure que l'home sempre és més important que el fracàs, que sempre val més que les circumstàncies, i a comportar-se d'una manera escaient a aquesta convicció.
Aquí, no s'hi arriba sense viure i comunicar esperança; i això és missió del mestre.


                                                                                                        (Miquel Estradé)

El llapis de fusta


Una vegada, a l’aparador d’una papereria hi havia un llapis. Era un llapis normal i corrent, d’aquells que es fan servir a l’escola. Estava molt avorrit. Esperava que alguna persona el comprés per a fer coses molt importants com signar documents, fer quadres meravellosos... en fi, somniava.
Al cap d’uns dies van entrar a la botiga una nena amb la seva mare. La nena, que es deia Anna, en veure’l, va demanar-lo a la mare per fer els exercicis d’escola.
En arribar a casa, la nena va anar a la seva cambra i començà a fer-li punta ben fina. En un full va encetar un dibuix molt bonic. Li sabia greu equivocar-se, ja que el llapis es gastava i a l’esborrar perdia una mica de la seva vida.
L’endemà va tornar a fer-li punta i va continuar els seus treballs d’escola, i altres que dedicava a la mare i al seu germà.
Un altre dia, amb el seu llapis va fer un escrit sobre les convivències de l’escola i com s’havia divertit.
De  mica en mica aquell llapis s’anava gastant i cada vegada era més petit, però encara podia fer moltes coses, dibuixis, escrits, números...
Finalment el llapis va veure que la seva vida s’acabava. Pensava que en mans d’aquella nena no havia servit de gran cosa. Ell que es pensava ser tan important!
De tant fer-li punta va quedar reduït a res. L’Anna el va llençar a la paperera.
Ara l’Anna ha penjat tots els seus treballs, dibuixos i escrits, a la seva cambra. La vida d’aquell llapis ha ajudat a fer-la contenta i de fet ell encara continua present en aquells murals amb que l’Anna ha decorat la seva habitació.
 
 
Manel Bagunyà, escolapi.