dilluns, 2 de desembre de 2013

Malala, una vocació per l'educació.

Compartim amb vosaltres un fragment del llibre "Jo sóc Malala", que ens pot ajudar a entendre d'on li
ve aquesta vocació per l'eduació a la Malala. Si sou lectors, val la pena llegir el llibre.


El meu pare treballava en una escola privada de renom. Cobrava 12 euros al mes. És un apassionat de l’educació, però se sentia frustrat perquè l’escola era molt estricta i molt poc imaginativa. Se suposava que ni els alumnes ni els professors no havien de tenir idees pròpies. El control dels propietaris era tan exigerat que fins i tot feien mala cara quan els mestres es feien amics. El pare anhelava la llibertat que obtindria si dirigís una escola pròpia.

I així va ser. Quan va anar a registrar l’escola que havia creat,el van passar al despatx de l’inspector,  que seia darrera de piles de carpetes, envoltat de sensefeina que no feien res.

Quan l’inspector va fer la primera visita a l’escola, va enviar el menú del que volia menjar. En arribar l’inspector el pare va grunyir:

-        Això és una escola, i no un restaurant.

Així que l’inspector va començar a fer-li preguntes i més preguntes. El pare es va regirar amb tota la força i li va dir:

-        Per què em fa tantes preguntes? Sóc davant d’un inspector d’educació, del comissari de policia o en un tribunal de justícia? Sóc un criminal, jo potser?

-         

Finalment va començar a funcionar l’escola, però la cosa anava malament. El col·legi perdia diners. El pare, fins i tot es va haver de vendre l’aliança. La mare es va enrabiar en saber que el pare ni tan sols havia obtingut un bon preu. Més endavant ens vàrem assabentar que, de fet,  la mare, ja havia dut la seva a taxar.

Quan ja semblava que la cosa no podia empitjorar, una riuada va devastar la comarca. Havia plogut tot el dia i a la tarda van anunciar l’evacuació. La mare va sortir del poble, però el pare no apareixia per enlloc. Un amic de la família va sortir a buscar-lo. De poc se l’en du l’aigua.

Quan finalment el van trobar, el pare va explicar que havia sentit una dona cridant que el seu marit no podia salvar la nevera de la casa tot sol, i l'havia ajudat.
La mare treia foc pels queixals.

-        Has anat a salvar la nevera d’aquesta dona però la teva casa no?

Quan l’aigua es va retirar varen treure tot el fang de l’escola, però deu dies més tard es va produir una segona inundació.

Començaven a tenir la sensació de que aquella escola estava maleïda, però el pare no pensava abandonar el seu somni tan fàcilment. 

El 12 de juliol de 1997 vaig néixer jo. Va ajudar la mare una veïna que ja havia fet de llevadora abans. El pare era a l’escola, i quan li va arribar la notícia va venir corrent. La mare patia per haver de dir-li que era pare d’una nena i no d’un nen, però ell afirma que va mirar-me als ulls i va quedar encisat

dissabte, 19 d’octubre de 2013

El bloc de Pastoral Juvenil Vocacional de la URC

Els escolapis formem part de la URC, que són les sigles de Unió de Religiosos de Catalunya. Es tracta d'una associació de la que formem part tots els ordes religiosos i monàstics de Catalunya. Dins de la URC hi ha una vocalia anomenada Pastoral Juvenil i Vocacional, que abreugem amb les sigles PJV-URC. Recentment hem creat un blog, per convocar a una jornada dels responsables de PJV de les diverses congregacions. Els escolapis del putxet som els qui en fem el manteniment. Si voleu tafanejar-lo podeu fer-ho a:
http://pjv-urc.blogspot.com.es/

dissabte, 24 d’agost de 2013

25 d'agost, Sant Josep Calassanç

El 25 d'agost de l'any 1648 moria a Roma en Josep Calassanç. D'aquí la data de la seva celebració litúrgica. Aquest dia els escolapis ens reunim per dinar junts i a la tarda en trobem a la parròquia de Sant Josep Calassanç, al districte de Sant Martí de Barcelona, prop de l'Hospital Sant Pau.
Tanmateix, la festa més coneguda pels alumnes és la del 27 de novembre, que és quan se celebra a l'escola. Aquesta molt més coneguda, és degut a que aquell dia celebrem que Calassanç és el patró de les escoles i dels estudiants.
Per tant, el 25 d'agost celebrem la festa litúrgica i el 27 de novembre la del seu patrocini.
Sigui com sigui, feliç diada de Sant Calassanç a tothom.



Darrera escultura de Calassanç. Obra de l'escultor Lau Feliu. Exposada a la parròquia de Tremp,  d'on Calassanç va ser arxiprest en el seu temps. Medeix gairebé dos metres i està tallada sobre fusta.

dilluns, 11 de març de 2013

Setmana del cigró

De tant en tant, a la comunitat del Putxet organitzem una setmana del "Cigró". No es tracta d'unes jornades intensives de cuina. De fet ni hem menjat cigrons en la darrera. Us explico.
Moltes vegades alguns joves ens pregunten què fem a la comunitat, com vivim, a què ens dediquem. Doncs què millor que aquella resposta tan evangèlica de "vine i veuràs".
Es tracta de proposar a dues o tres persones que passin una setmana sencera vivint amb nosaltres. Ens acompanyen en la nostra vida quotidiana i en alguna de les activitats que fem en la nostra vida diària.
En diem el cigró perquè el primer que cal fer en la vida és posar-se a remull, com els cigrons, per poder anar cuinant quelcom després.
La darrera setmana del cigró va ser el 24 de febrer al 3 de març. Ens hi van acompanyar dues persones, que van conèixer des de dins el nostre viure en comunitat.
La propera setmana del cigró serà del 28 d'abril al 5 de maig. Si t'hi animes, ja ho saps.

dimecres, 13 de febrer de 2013

El mestre (per Miquel Estradé)

En Miquel Estradé, monjo de Montserrat, va ser un referent per a moltes persones. Alguns vàrem tenir la sort de conèixer-lo i sobretot de sentir-lo, mentre ens anàvem formant com a escolapis.
Us deixo un fragment d'un bonic text que va publicar, titulat "El mestre".

El mestre ha d'estimar la veritat i se li ha de notar.
El mestre ha de ser amablement exigent i ha de tenir la traça de fer veure l'exigència com a valoració.
El mestre ha de saber escoltar. Ha de saber despullar-se de la mania dels adults de resoldre problemes.
El mestre ha de saber que no hi ha gestos neutres davant els alumnes i que no hi ha paraules sense importància.
Un mestre ha de tenir ganes de viure i ha de demostrar que el pes de la vida no l'afeixuga fins a fer-li arrossegar els peus amb un gest cansat.
Un mestre no ha de fer por, perquè la por impedeix la confiança. I la por pot venir de moltes maneres. Fa por:

  • aquell qui judica,
  • aquell qui castiga sense raons,
  • el qui es mostra irònic,
  • aquell que fa quedar malament,
  • aquell que es riu dels altres,
  • aquell qui explica coses dels altres,
  • aquell qui ho sap tot,
  • aquell qui és perfecte,
  • aquell qui no falla mai en res,
  • aquell qui no comprèn les febleses dels altres,
  • aquell qui és massa ordenat
  • l'home que no dubta mai,
  • etc., etc.
El mestre no hauria de ser irritable, ans emotivament equilibrat.
Tot això es podria resumir de la manera següent: tota pedagogia porta al gran realisme de creure que l'home sempre és més important que el fracàs, que sempre val més que les circumstàncies, i a comportar-se d'una manera escaient a aquesta convicció.
Aquí, no s'hi arriba sense viure i comunicar esperança; i això és missió del mestre.


                                                                                                        (Miquel Estradé)

El llapis de fusta


Una vegada, a l’aparador d’una papereria hi havia un llapis. Era un llapis normal i corrent, d’aquells que es fan servir a l’escola. Estava molt avorrit. Esperava que alguna persona el comprés per a fer coses molt importants com signar documents, fer quadres meravellosos... en fi, somniava.
Al cap d’uns dies van entrar a la botiga una nena amb la seva mare. La nena, que es deia Anna, en veure’l, va demanar-lo a la mare per fer els exercicis d’escola.
En arribar a casa, la nena va anar a la seva cambra i començà a fer-li punta ben fina. En un full va encetar un dibuix molt bonic. Li sabia greu equivocar-se, ja que el llapis es gastava i a l’esborrar perdia una mica de la seva vida.
L’endemà va tornar a fer-li punta i va continuar els seus treballs d’escola, i altres que dedicava a la mare i al seu germà.
Un altre dia, amb el seu llapis va fer un escrit sobre les convivències de l’escola i com s’havia divertit.
De  mica en mica aquell llapis s’anava gastant i cada vegada era més petit, però encara podia fer moltes coses, dibuixis, escrits, números...
Finalment el llapis va veure que la seva vida s’acabava. Pensava que en mans d’aquella nena no havia servit de gran cosa. Ell que es pensava ser tan important!
De tant fer-li punta va quedar reduït a res. L’Anna el va llençar a la paperera.
Ara l’Anna ha penjat tots els seus treballs, dibuixos i escrits, a la seva cambra. La vida d’aquell llapis ha ajudat a fer-la contenta i de fet ell encara continua present en aquells murals amb que l’Anna ha decorat la seva habitació.
 
 
Manel Bagunyà, escolapi.

divendres, 4 de gener de 2013

Com es "fabrica" un escolapi ?

El procés de formació d'un escolapi consta de quatre períodes:

POSTULANTAT: És el primer pas. La persona que es planteja la seva vocació inicia un contacte amb l'Escola Pia, la qual nomena un acompanyant i una comunitat de referència perquè la persona pugui anar coneixent la vida i la tasca que realitza l'Escola Pia. Durant aquest període el "postulant" continua la seva vida, treball o estudis amb tot normalitat. Aquest període té una durada indeterminada.

PRENOVICIAT: El prenovici, després d'haver passat pel postulantat, passa a viure en una comunitat, per tal de conèixer des de dintre la vida comunitària i de l'Orde en general. Ho farà acompanyat per un formador. L'objectiu serà preparar-se per accedir al noviciat. El prenovici continuarà fent les seves tasques habituals (estudis, treball, etc.). La durada acostuma a ser entre 6 mesos i dos anys.

NOVICIAT: Aquesta etapa dura un any. Durant aquest temps el novici residirà a la casa noviciat i rebrà una formació intensiva en espiritualitat, missió, vida religiosa, vida de Calassanç, història de l'Escola Pia, carisma, etc. Durant aquest temps, per tal de centrar-se plenament en aquesta opció. el novici aturarà per un any qualsevol treball o estudi que estigui realitzant. Al finalitzar l'etapa, emetrà els vots simples de castedat, pobresa i obediència, que s'aniran renovant anualment, i passa a la darrera etapa de formació inicial.

JUNIORAT: Pot durar entre sis i nou anys. En aquest temps el religiós es prepararà en estudis teològics i civils, per tal de realitzar la seva tasca com a escolapi. Anualment anirà renovant els vots i assumirà diverses tasques educatives i pastorals al llarg del procés. En finalitzar realitzarà la professió solemne o definitiva dels vots.