divendres, 28 de setembre de 2012

Què és l'amor ?

A la pregunta " Què és l'amor ? ", nens de 4 a 8 anys han respost....
- Amor és quan algú et molesta i tu, encara que t'enfadis, no crides, perquè saps que fereixes els seus sentiments. (Mateu, 6 anys)
- Quan a meva àvia, malalta d'artritis, no es podia ajupir per tallar-se les ungles dels peus... el meu avi les hi tallava, encara que ell tampoc no es podia ajupir. (Rebeca, 8 anys)
- Amor és quan un vellet i una velleta s'estimen, i són molt amics, encara que fa molt temps que es coneixen (Tomàs, 6 anys)
- Quan algú t'estima, la seva forma de dir el teu nom és diferent (Joan, 4 anys)
- Amor és... quan surt d'excursió i ofereixes les teves patates sense esperar que l'altre te'n doni de les seves. (Cristina, 6 anys)
- Si vols aprendre a estimar, has de començar amb un amic que no t'agradi. (Jordi, 6 anys)
- Amor és quan tu li dius a un noi que porta una camisa molt maca, i ell se la posa cada dia. (Noèlia, 7 anys)
- Hauríem de dir t'estimo quan realment ho sentim i, si ho sentim, ho hauríem de dir  moltes vegades. Hi ha molta gent que s'oblida de dir-ho. (Jèssica, 8 anys)
               

En Chinchachoma

Alexandre Garcia Duran. Aquest era en Chinchachoma. Un escolapi de Barcelona que va donar el millor d'ell mateix entre els nens del carrer a Mèxic.
La seva vida, plena d'anècdotes, sempre m'ha semblat una barrejar de misticisme i profetisme. Ningú restava indiferent després de sentir-lo una estona.
Et deixo un vídeo perquè puguis coneixe'l una mica. A Internet en trobaràs molts més.

Fes clik aquí:   Vídeo d'en Chinchachoma

dimecres, 26 de setembre de 2012

Pregària per les vocacions

L''Escola Pia ha decidit que cada el 26 de setembre serà un dia de pregària pels joves que estan en formació, als postulantats, noviciats i juniorats.

Aquest dia de pregària es fa en motiu dels fets del 26 de setembre del 2002. Fa deu anys el vaixell de passatgers i mercaderies "le Joola", que unia la capital del Senegal, Dakar, amb la ciutat de Ziguinchor, regió del sud del país, va enfonsar-se davant les costes de Gàmbia. Dels 2017 passatgers que hi anaven només 64 van ser rescatats, 1953 van perdre la vida.

Entre ells van morir cinc postulants de l'Escola Pia , Ernest Diatta, Richard Bassène, Anathole Senghor, Henry Djiboune i André Casimir Djihounouck, que havien de començar el curs al postulantat de Ker Kalasans.

Un cúmul de circumstàncies i negligències van provocar aquest desgraciat accident, un dels naufragis més mortifers de la historia de la navegació. En el vaixell hi viatjaven molts estudiants de la Casamance, sobretot universitaris, que es dirigien a Dakar per començar el curs escolar.

Al Senegal, però sobretot a la Casamance, aquest esdeveniment ha marcat profundament la història de les famílies, els pobles i la regió sencera. Amb motiu d'aquest aniversari s'han organitzat nombrosos actes recordant el naufragi i les víctimes.
(Extret de catalunyareligio.cat :   http://www.catalunyareligio.cat/articles/30673?utm_source=twitterfeed&utm_medium=twitter

dimarts, 4 de setembre de 2012

La vocació de la Teresa Forcades, de les benetes de Montserrat

Hi ha un llibre, titulat "Monges", de Fragmenta Editorial, aparegut l'any 2008, que explica la vocació i l'experiència d'un grapat de religioses del nostre país. Possiblement, per la seva presència als mitjans de comunicació, la més coneguda entre les vint monges entrevistades, deu ser la Teresa Forcades, benedictina de Montserrat. Us en recomanem la lectura, o si més no, us compartim un fragment extret del llibre.

- Quan es manifesta Déu a la teva vida?
- Va ser aquí, precisament, al Centre Borja (Sant Cugat del Vallès). A casa meva no són d'anar a missa; el meu pare, quan érem petites, es manifestava ateu, i jo pensava que això de ser ateu era el millor perquè el meu pare escrivia poemes i un d'ells l'acabava dient: "Gràcies, Déu meu, per fer-me ateu".
L'escola on vaig anar de petita era una escola llibertària, de Gràcia, assembleària, catalanista, i allà m'havien transmès que l'església és una cosa caduca, una mena d'institució -com la monarquia- que ja no té cap rellevància i que d'aquí a quatre dies desapareixerà. I jo estava ben tranquil·la amb això. Per altra banda també m'havien transmès en aquesta escola -i en la família- tot el neguit de viure de manera responsable el fet personal, comunitari, social i polític; i jo tenia un gran interès i inquietuds. Després vaig anar a estudiar a l'escola del Sagrat Cor perquè els meus pares es van divorciar quan jo tenia onze anys i, per diferents motius, vaig anar a parar allà. Totes les germanes -jo sóc la gran- vam dir: "No, a les monges no!". La primera comunió sí que l'havia feta, però abans de fer-la, quan em vaig confessar, el capellà em va dir que resés un parenostre i jo li vaig dir que no sabia què era, i em va dir que el resaria ell per mi. I mira, em devia anar bé. Aquesta escola no m'agradava gaire perquè les classes eren en castellà i jo estava acostumada a fer-ho tot en català, però seguia prenent els apunts en català, i algun dels companys deia: "Escribe en catalán, es una roja", coses així que no havia sentit mai.
 
Quan feia segon de BUP ens van proposar fer una sortida amb els companys per compartir la nostra inquietud de vida. Ens van donar unes preguntes abans de marxar: "Tens ganes de compartir amb els companys el teu projecte de vida?" etc., i l'última deia: "Tens ganes d'anar a pregar amb els companys?". Jo vaig anar a la professora per dir-li que no estava d'acord amb la darrera pregunta, i ella em va respondre que no patís, que no era cap obligació la pregària, només una possibilitat. I m'hi vaig apuntar. I es van fer aquí, en una d'aquestes sales. Vam estar parlant de qui sóc, d'on vinc, on vaig, totes aquestes preguntes, i l'endemà, que era diumenge, van dir: "Ahir vam parlar del projecte de vida de cadascú i avui volem parlar de persones que han impactat altres, del seu projecte de vida; podríem parlar de Ganhdi, de Luter King, però parlarem de Jesús." A mi ja m'estava bé, perquè tampoc no li tenia cap al·lèrgia. Ens van posar unes citacions a la pissarra: "Mt, Lc..." que jo no sabia què eren, i tothom va treure el Nou Testament, però jo tampoc no en tenia. Me'n donen un i m'expliquen com es busquen les citacions, i me'n vaig sota una pomera i començo a llegir,  a llegir i al cap de dues hores el sentiment que tenia era d'indignació: "I a mi per què ningú no m'ho ha explicat abans, això?". En aquells textos hi havia quelcom que a mi em resultava molt rellevant i ningú no m'ho havia dit, i tota aquella gent ja ho sabia, i jo tenia quinze anys i no ho sabia; com podia ser això? Aquesta va ser la primera experiència en contacte amb l'Evangeli, però aquesta reacció que em va provocar estava en continuïtat directa amb totes les meves típiques experiències d'adolescent, mirant la lluna i sentint tot allò a que no dónes nom, però que és aquesta cosa que tan bé diu sant Agustí: "Oh bellesa, tan nova i tan antiga, tard t'he conegut, perquè jo et buscava fora de mi i tu eres en mi, però jo no era en mi!". L'experiència de déu per mi té aquesta característica, que és tan antiga i tan nova a la vegada.

                                  Extret del llibre "Monges"
de Laia de Ahumada. Edit. Fragmenta, 2008.