dimarts, 28 d’abril de 2020

Compartint una estona de pregària per Internet

Ser escolapi també vol dir participar i acompanyar grups de pregària. I ara que ens hem quedat confinats hem començat a fer-ne una online.
Si t'hi animes ja ho saps: cada dimarts a les 21.00. 
Al blog de la Pregària de l'Amistat, que així és com l'hem batejat, hi trobareu l'enllaç d'accés i altres informacions.  Anima't, ens veiem dimarts a la nit. 

dilluns, 24 de febrer de 2020

Joves escolapis del Senegal

Aquest mes de febrer el pare general de l'orde de l'Escola Pia va convocar els coordinadors de cada país on som presents, per fer una reunió de programació. La trobada va ser a Dakar, Senegal. 
Entre reunió i reunió vàrem poder visitar algunes entitats escolàpies a Dakar. Concretament: 

Parròquia dels Màrtirs de l'Ouganda


COL·LEGI DE PRIMÀRIA I SECUNDÀRIA  DE SAM SAM
(EDUCACIÓ INFANTIL EN CONSTRUCCIÓ) 





CENTRE DE PROMOCIÓ DE LA DONA AL BARRI DE SAM SAM





COL·LEGI DE THYAROYE 





COMUNITAT DE NOTRE DAME D'AFRIQUE


La comunitat de Nostre Dame d'Afrique és la casa de formació dels joves escolapis del Senegal. En aquesta casa hi viuen 31 joves que estan fent els 3 primers anys d'estudis i preparació. A més d'aquesta casa n'hi ha una segona on resideixen i estudien els que ja estan cursant els darrers anys de carrera. En una altra ciutat hi ha els qui tot just comencen, i en aquest moments tenen a 12 joves estudiant a l'estranger.
Aquí una foto on apareixen només 18 de tots els joves que són. 
Ja veieu quin munt d'escolapis joves. No és d'estranyar, Senegal té una edat mitjana de 18,7 anys, per tant ser tants joves no és pas cap excepció, més aviat és el que toca. 

Al Senegal hi ha 5 catalans que ja fa anys que hi treballen. Si no fossin blancs podríem dir que són africans! Són: Josep Artigas,  Joan Segalés, Miquel Betbesé, Ferran Sans i Carles Gil. 

A tots, senegalesos i catalans, gràcies per l'acollida i per l'alegria, però sobretot pel vostre compromís amb els barris i les persones més pobres de la ciutat.








divendres, 21 de febrer de 2020

90 minuts a la comunitat del Carme

Potser us haureu fixat que hem afegit una pestanya nova al nostre blog, una que es diu "Blog comunitat del Carme", que us porta al blog que recentment ha inaugurat aquesta nova comunitat escolàpia del Raval barceloní.



Si llegiu l'entrada del 21 de febrer, trobareu l'explicació duna trobada que fan mensualment: els "90 minuts amb...."  . Essencialment es tracta de compartir 90 minuts dinant amb el que podríem anomenar "un testimoni": algú que pel que viu i ha viscut o pel que fa o ha fet, val la pena d'escoltar-lo, i no només pel que diu, sinó, sobretot, per com ho diu i per com ho viu.
Aquest dia 21 he participat en el "90 minuts del Carme". La convidada era l'Elisa Aymerich, carmelita descalça del monestir de santa Teresa, de Matadepera; en poques paraules, el que popularment anomenaríem una "monja de clausura".  

Després de sentir la història de la seva vocació a la pregària i  l'experiència de la vida en comunitat monàstica, he quedat sobtat. Com deia al principi, no pel que explicava, sinó pels sentiments i valors que hi al darrere del que ha viscut. 
Les seves paraules m'han fet pensar en valors com llibertat, austeritat, servei, interioritat, confiança, esperança. En cap moment cap tensió, cap ressentiment, cap retret ni tensió. 
Un altre exemple del que dic és que una comunitat com la de les Carmelites Descalces podria ser un molt bon exemple de com hauríem de viure tots per transformar el món: una comunitat ecològica, austera, que s'alegra amb poca cosa i no ha de fer cap despesa extraordinària per fer feliç ningú. Amb poc en tenen prou, o més ben dit, opten per tenir poc, i així són felices! 
Quina lliçó, quan algú li ha preguntat si no pateixen per la manca de vocacions, i la seva resposta ha estat que això deu ser part del seu vot de pobresa i que el bon Déu ja deu saber el que s'està fent; per tant el que cal és confiar-hi i que aquesta confiança et faci feliç.
Admiro aquestes persones que han fet de l'Evangeli una forma de vida.
Gràcies Elisa pel teus testimoni. Encantat d'haver-te escoltat. 



.

dijous, 6 de febrer de 2020

I això del celibat, com es viu?

L'estiu passat, un grup d'escolapis dels cinc continents vàrem participar en un congrés a Roma, en el que es va tractar el tema del celibat i la vida de l'escolapi. Els 60 participants a la trobada eren formadors de l'Escola Pia, els qui acompanyen els processos formatius de les persones que estant tastant el nostre estil de vida per tal d'incorporar-se com a membres d'aquesta comunitat.
Un dels ponents va ser el jesuïta José Mª Fernández Martos, que va donar-nos les claus sobre un celibat ben viscut. 
Optar per la vida celibatària no és començar a fer sublimacions de la conducta, ni negar que som ésser humans amb pulsions i molt menys pensar que per no se sap ben bé quin do, podrà ser viscut plenament. 
Per això us passem aquest breu exposició del ponent, en la que ho explica de forma breu i senzilla. 

dilluns, 27 de gener de 2020

Pedro, per què et vas fer escolapi?

Algú li va preguntar a en Pedro Aguado, per què es va fer escolapi. Aquesta pregunta la podria respondre qualsevol dels que en formem part, però en Pedro, a qui li han fet la pregunta, és el responsable darrer de l'Escola Pia mundial, en diem el Pare General. Potser per aquest motiu val la pena sentir la resposta a la pregunta que se li va fer.
Podeu sentir-ho en aquest vídeo:


dimarts, 21 de maig de 2019

Felicitació d'un escolapi mexicà a les educadores i educadors.

En Dani Velázquez

En Dani Velázquez, escolapi de Mexicali, ens ha fet arribar una felicitació per a tots els mestres amb motiu de la celebració del dia del mestre a Mèxic.

Ens ha agradat tant que no podem estar-nos de compartir-la amb tots vosaltres, perquè al cap i a la fi expressa allò que fem i som la gent de can colapi. 
Gaudeix-la:





Carta de felicitación a maestros y maestras.

¡Felicidades!

“Un solo abrazo, nos da pie para sentirnos queridos”

Cada mañana en el horizonte embrumado, atrapados entre el dren de agua sucia, y un basurero, aparece don Juan con sus nietos, Juanito, Yami y Marcos, vienen caminando a nuestra Escuela. La mamá de estos tres angelitos, Mirna, se ha ido de casa ayer en el atardecer, siguiendo el mundo de las adicciones. Su abuela Roma asiste con todo su cansancio en sus hombros y en sus ojos al taller de costura. Ella nos enseña valientemente cómo hay que responder a la vida diaria.

Don juan sonríe, luego de jalar el brazo de Yami para que no tropiece con la lata tirada en el piso, y piensa, que bueno que mis nietos asistan a esta Escuela que los aman, les acompletan el amor que Mirna se llevó, sus ojos se limpian con dos lágrimas que no avisan su salida. Juanito, Yami y Marcos tienen sentimientos encontrados, una veta de tristeza hay en su mirada, de pronto ven a su maestra que los espera con un abrazo cariños… su alma se alegra, da un respiro discreto de alivio. Don juan vuelve a sonreír y mira cómo se alejan sus nietos brincando en un pie al salón. Un solo abrazo, nos da pie para sentirnos queridos.

¡Qué fácil es educar!

¡No nos cansemos de hacer el bien por favor!

¡Feliz día a todas y a todos!

Dani, escolapio.

dijous, 27 de desembre de 2018

Carlos Curiel, escolapi, nomenat bisbe

Carlos Curiel, escolapi, ha estat nomenat bisbe auxiliar de Cochabamba, Bolívia.
En Carlos va néixer a Carora, estat de Lara, a Veneçuela, l'any 1960. Va fer els estudis al col·legi dels escolapis de la seva ciutat natal.
Després va estudiar medicina, especialitzant-se en cirurgia i treballant alguns anys en aquesta professió al seu país.
El 1991 va entrar a l'Escola Pia, realitzant la seva formació, estudis, professió religiosa i ordenació sacerdotal a Veneçuela.
L'any 2008 és destinat a Anzaldo, Bolívia, per col·laborar en el col·legi d'aquella ciutat. Des d'aleshores ha realitzat diversos treballs en aquell país, col·laborant en diverses tasques eclesials i socials a Cochabamba.
El 27 de desembre de 2018, ha estat nomenat bisbe auxiliar de Cochabamba.

Us deixem un vídeo on el P. Carlos, entre altres, ens explica la missió de l'Escola Pia a Bolívia.



Li desitgem molts èxits en la nova tasca que se li ha encomanat.